Què és un crític de cinema? | ¿Qué es un crítico de cine?

Per a dir què és un crític de cinema, hi ha, almenys, tres perspectives: la descriptiva —què és, normalment, un crític de, cinema?—, la normativa —què hauria de ser, idealment?— i la subjectiva —què hi entenc jo per ser crític de cinema?—, i caldria distingir, encara, entre els que són crítics a títol personal i els qui ho són en representació (d'un medi, d'un sector de la indústria, d'una capella estètica o d'interessos, d'un grup polític o d'una tendència ideològica, etc.).

Normalment, per desgràcia, i circumscrivint-nos a Espanya, un crític de cinema és un senyor pluriempleat o mal remunerat, al qual —en el millor dels casos— alguna vegada li va agradar o interessar el cinema, que ha de redactar amb presses i amb limitacions greus d'espai una ressenya de les pellícules que s'estrenen cada setmana, o almenys de la major part, i que, per tant, ha d'empassar-se quantitat de subproductes i, per si encara no n'hi hagués prou, dir-ne alguna cosa, no massa clara ni massa agressiva o irònica (perquè el medi en el qual escriu necessita la publicitat que els que distribueixen o projecten tal gasòfia poden donar-li). Així, doncs, no li queda temps —ni ganes— per a tornar a veure les pel·lícules, ni per anar a la Filmoteca a repassar les grans obres del passat —els punts de referència, els termes de comparació, les unitats de mesura— o descobrir les que censures diverses, desídia cultural o temor al risc econòmic impideixen arribar normalment a les pantalles comercials. Així, en minvar el nivell mig del cinema que veu, es va fent cada cop més conformista, més fàcil de satisfer: quan veu un film mediocre i vulgar, però amb una fotografia nítida, color agradable, actors mínimament versemblants i una història i un tractament que no l'ofenguin, no pot evitar sentir-se feliç, reconciliat amb el cinema i amb el seu ofici, i es permet un excés de benevolència que, des d'un altre punt de vista, pot resultar incomprensible.

Naturalment, no penso qüe un crític de cinema hagi de ser això, tot i que comprenc la seva utilitat «informativa» —equivalent al del cronista de societat o al que dóna fe de les reunions municipals o les rodes de premsa dels ministres—; mai no pretendria treure'ls el treball, ni propugnaria la seva desaparició, entre altres coses perquè molts espectadors es contenten amb aquest gènere de ressenyes i perquè la seva mera existència fa possible que altres, amb més sort o amb una altra ocupació primordial, ens permeten el luxe necessari de no veure-ho tot i, sobretot, no escriure de tot el que veiem. Comprenc que ha de ser angoixant anar al cine per obligació, a vegades com si hom s'encaminés a l'escorxador o al poltre de tortures, sense tenir ni tan sols la possibilitat de silenciar-ho ni de venjar-se dels sofriments patits amb una crítica justicierament negativa. Penso també que és molt dolent (per a un crític que s'acosti al que jo entenc com a tal) passar més d'un any convertit en cronista quotidià de les estrenes, en la seva major part fonedisses i excessives en nombre per a qualsevol cervell mig, que tenen lloc en una gran ciutat com Madrid o Barcelona. Fins i tot un setmanari suposa un esforç corrossiu, perquè obliga a veure sis o set pel·lícules a la setmana, de les quals probablement només dues siguin salvables, per a poder-ne elegir tres per a parlarne; és una experiència que he hagut de soportar un parell de mesos, com a suplent d'un amic, i no m'ha quedat la menor temptació de remplaçar-lo permanentment: en lloc d'anar a veure la pel·lícula que hom li agradaría aquest dia, ha d'esforçar-se per veure quan més aviat millor les que s'estrenen, i si pensa que és millor confinar-les al silenciós oblit, s'esforça per veure'n d'altres, intentant trobar alguna cosa que dir-ne. Amb la qual cosa es torna al problema bàsic de la crítica, que després tractaré: què dir?

Passem ara al què hauria de ser un crític de cinema: un home amb cultura, no exclussivament cinematogràfica, i amb llibertat absoluta per a expresar amb claredat les seves opinions per contràries que siguin als interessos del medi, de la indústria, dels seus coneguts o amics i fins i tot dels seus propis; i que sàpiga escriure, si fa, com se sol fer, crítica de cinema per escrit. Li caldria, al meu entendre, força temps per fer i refer la crítica, i per veure la pel·lícula tantes vegades com li calgués; les limitacions —inevitables— d'espai haurien de ser flexibles: ja mira un mateix de ser tan breu com pot, a risc que un excés d'extensió desanimi de la lectura del que amb tant d'esforç ha fet. I aquest esforç fa imprescindible que la pel·lícula sobre la que reflexiona per escrit li interessi força —positivament o negativament, encara que és més fàcil que hom s'animi a esforços considerables mogut per l'entusiasme i l'admiració que per l'odi i la indignació—, si no molt, que seria l'ideal. Si es limita al seu objecte, és difícil que un film mediocre doni per més que una crítica mediocre i rutinària, si no és que la pel·lícula contingui algún element misteriós i el crític, en escriure'n, aconsegueixi aclararir-lo, o si no és que els errors de la pel·lícula contrapesen autèntics encerts fins a donar com a resultat un conjunt mediocre i el crític encerti a desllindar alhora defectes i virtuts, i a explicar-los, amb la qual cosa doni compte no de la pel·lícula pròpiament, sinó dels problemes que planteja (això seria una veritable crítica, no una ressenya, una valoració o una recensió).

Però, atès que estem parlant de l'ideal de crític, donaré un pas més, i advertiré que la crítica de cinema no s'hauria d'escriure, sinó fer-se, en la mesura en què suposa comentari i discussió, explicació i discurs, oralment i amb, almenys, un interlocutor (més de tres persones em semblen massa per arribar a resultats pràctics però menys de tres mena a una visió gens dialèctica, molt unidimensional i exclussivista, forçosament autoritària per a qui l'escolta sense possibilitat de replicar), i, fonamentalment, amb imatges, amb fragments de la pel·lícula que es comenta, d'aquelles amb les què es compara, de les que se citen de passada com oposades o semblants. És a dir, que la crítica hauria d'afegir un altre discurs —oral— al cinematogràfic —que és el seu objecte— perquè cal aportar proves, mostrar i demostrar el que es diu, donar ocasió a que l'espectador comprovi per ell mateix, sense haver de fiar-se de la memòria del crític ni de la pròpia. Sempre he imaginat que l'ideal seria fer aquest tipus de crítica o en públic, amb gent que intervingués davant d'una pantalla de vídeo, o bé per televisió; per exemple, passar Río salvaje de Kazan o Río Rojo de Hawks, o My Darling Clementine de Ford, i fer que la comentessin Manolo Marinero i Antonio Drove, Fernando Méndez-Leite i Jesús Martínez León, Felipe Vega i José Maria Carreno, etc. No cal que es tracti de crítics o ex-crítics, poden ser molt bé els comptats directors que en aquest país entenen alguna cosa de cinema, com alguns dels esmentats o Víctor Erice; una lleu aproximació del tipus de crítica a la qual em refereixo la dóna Antonio Drove quan «reinterpreta» una escena d’El hombre que mató a Liberty Valance a El hombre de moda de Méndez-Leite. S'hauria de semblar un xic, doncs, al que feiem de nens —en els meus temps— quan explicàvem als amics una pel·lícula que no havien vist o, anys després, quan un grup d'amics rememoràvem una que no vèiem feia temps. El resultat podria ser caòtic o inconcloent, però endiabladament interessant en tot cas; seria l'oposat a aquests avorrits debats de cine-club, en els quals ningú no diu res perquè ni tan sols es parla el mateix idioma; jo puc opinar el contrari que qualsevol dels que he esmentat sobre moltes pel·lícules, però hi ha una base de supòsits i experiències comunes que faria possible la discussió i el debat; no arribaríem a convèncernos l'un a l'altre sobre la qualitat de la pel·lícula, però sí arribaríem a comprendre cada un la postura de l'altre.

I, dintre la crítica escrita, l'ideal seria poder escriure amb seriositat i coneixement de causa: que si hom redacta un estudi sobre Hitchcock tingui la possibilitat de veure quantes vegades vulgui, en el seu ordre, totes les pel·lícules que se'n conservin, i no hagi de recórrer a la memòria, a les notes que va prendre (si, com jo, se'n prenen) quan la va veure fa una colla d'anys (quan potser era un altre), i a reconèixer (cosa que no se sol fer, amb deshonestedat que em meravella) que hom té llacunes. D'altra manera, hom ha de limitar-se a proposar aproximacions, vies d'estudi, aspectes curiosos, notes disperses, suggeriments… que poden ser útils per a un lector/espectador actiu, i quina provisionalitat fragmentària i temptativa té la virtut de no imposar opinions sinó insinuar idees, coses que buscar en les pel·lícules, punts als quals dirigir la mirada i l'atenció o sobre els quals pensar cadascú pel seu compte.

Però estem tan lluny de poder arribar alguna vegada a l'ideal —i això que el meu projecte de crítica televisiva seria perfectament factible, i a no excessiu cost, si en televisió algú tingués interés pel cinema com quelcom més que un producte—, que més val que m'atengui a aquesta cruïlla del desitjable i el miserablement més freqüent que hi ha, i que, dintre del possible, aclareixi ja què és el que, subjectivament, entenc què és un crític de cinema. Per a mi, un crític de cinema no és sinó un afeccionat al cinema —cinèfil o no— que va amb interès i freqüència a veure pel·lícules, que després hi pensa, que en parla amb els amics, que escriu les seves reflexions i que, per alguna raó, té la sort que algú publiqui el que escriu. No crec ni que un crític sàpiga o entengui més de cinema que el que no escriu ni publica articles sobre cinema, ni que les seves opinions siguin més valuoses o encertades —sí, sovint, menys espontànies, innocents o sinceres— que les del cinèfil mig. Tot és qüestió de que es passin o no dues fronteres: la de l'escriptura i la de la publicació.

Així, doncs, un crític és un afeccionat al cinema —vulgui o no arribar a ferho— que no es limita a veure pel·lícules —sovint les veu, d'altra banda, vàries vegades—, sinó que hi pensa, i tracta de comprendre i explicar racionalment, de forma intel·ligible i ordenada, a través de la literatura, les seves impressions i sentiments com a espectador. Ni més ni menys. No crec que faci falta cap títol, ni uns estudis especials: l'únic títol el donarà la seva percepció, intel·ligència i honradesa; els únics estudis són els que calen per a què sàpiga de què s'escriu —no pot parlar-se del que es desconeix— i per a saber manejar l'instrument —el llenguatge— amb el que pretén expressar-se i comunicar-se. I si es coneix prou «el cine» i se sap escriure, s'aprèn a ser crític simplement pensant molt i amb la pràctica (aleshores s'adquireix ofici i es poden fer crítiques amb més facilitat i soltura, més ràpidament, sense divagar involuntàriament). Bé, i tot això no sempre: jo desconfiaría del crític que pretén ser capaç d'escriure sobre qualsevol pel·lícula, qualsevol director, i també d'aquell que ni tan sols es planteja la necessitat de ser crític, a més de «de cine», de la crítica cinematogràfica, començant per la seva pròpia.

 —————————————————————

¿Qué es un crítico de cine?

Para decir qué es un crítico de cine, hay, al menos, tres perspectivas: la descriptiva –¿qué es, normalmente, un crítico de cine?–, la normativa –¿qué tendría que ser, idealmente?– y la subjetiva –¿qué entiendo yo por ser crítico de cine?–, y habría que distinguir, aún, entre los que son críticos a título personal y los que lo son en representación (de un medio, de un sector de la industria, de una capilla estética o de intereses, de un grupo político o de una tendencia ideológica, etc.).

Normalmente, por desgracia, y circunscribiéndonos a España, un crítico de cine es un señor pluriempleado o mal remunerado, a quien –en el mejor de los casos– alguna vez le gustó o interesó el cine, que ha de redactar con prisas y con limitaciones graves de espacio una reseña de las películas que se estrenan cada semana, o al menos de la mayor parte, y que, por tanto, ha de tragarse cantidad de subproductos y, por si aún no hubiera suficiente, decir alguna cosa, no demasiado clara ni demasiado agresiva o irónica (porque el medio en que escribe necesita la publicidad que los que distribuyen o proyectan tal bazofia pueden darle). Así, pues, no le queda tiempo –ni ganas– para volver a ver las películas, ni para ir a la Filmoteca a repasar las grandes obras del pasado –los puntos de referencia, los términos de comparación, las unidades de medida– o descubrir las que censuras diversas, desidia cultural o temor al riesgo económico impiden llegar normalmente a las pantallas comerciales. Así, al disminuir el nivel medio del cine que ve, se va haciendo cada vez más conformista, más fácil de satisfacer: cuando ve un filme mediocre y vulgar, pero con una fotografía nítida, color agradable, actores mínimamente creíbles y una historia y un tratamiento que no le ofenden, no puede evitar sentirse feliz, reconciliado con el cine y con su oficio, y se permite un exceso de benevolencia que, desde otro punto de vista, puede resultar incomprensible.

Naturalmente, no pienso que un crítico de cine tenga que ser esto, aunque comprendo su utilidad «informativa» –equivalente a la del cronista de sociedad o al que da fe de las reuniones municipales o las ruedas de prensa de los ministros–; nunca pretendería quitarles el trabajo, ni provocaría su desaparición, entre otras cosas porque muchos espectadores se contentan con este género de reseñas y porque su mera existencia hace posible que otros, con más suerte o con una preocupación primordial, nos permitan el lujo necesario de no verlo todo y, sobre todo, no escribir de todo lo que vemos. Comprendo que ha de ser angustiante ir al cine por obligación, a veces como si uno anduviera al matadero o al potro de torturas, sin tener ni siquiera la posibilidad de silenciarlo ni de vengarse de los sufrimientos padecidos con una crítica justicieramente negativa. Pienso también que es muy malo (para un crítico que se acerca a lo que entiendo por tal) pasar más de un año convertido en cronista cotidiano de los estrenos, en su mayor parte escurridizos y excesivos en número para cualquier cerebro medio, que tienen lugar en una gran ciudad como Madrid o Barcelona. Hasta un semanario supone un esfuerzo corrosivo, porque obliga a ver seis o siete películas a la semana, de las que probablemente solo dos sean salvables, para poder escoger tres para hablar de ellas; es una experiencia que he tenido que soportar un par de meses, como suplente de un amigo, y no me ha quedado la menor tentación de reemplazarlo permanentemente: en lugar de ir a ver la película que a uno le gustaría ese día, ha de esforzarse para ver cuanto antes mejor las que se estrenan, y si piensa que es mejor confinarlas al silencioso olvido, se esfuerza por ver otras, intentando encontrar alguna cosa que decir. Con lo cual se vuelve al problema básico de la crítica, que después trataré: ¿qué decir?

Pasemos ahora al qué tendría que ser un crítico de cine: un hombre con cultura, no exclusivamente cinematográfica, y con libertad absoluta para expresar con claridad sus opiniones por contrarias que sean a los intereses del medio, de la industria, de sus conocidos o amigos y hasta de los suyos propios; y que sepa escribir, si hace, como se suele hacer, crítica de cine por escrito. Le bastaría, a mi entender, suficiente tiempo para hacer y rehacer la crítica, y para ver la película tantas veces como le haga falta; las limitaciones –inevitables– de espacio habrían de ser flexibles: ya mira uno mismo de ser tan breve como puede, a riesgo de que un exceso de extensión desanime de la lectura del que con tanto esfuerzo ha hecho. Y este esfuerzo hace imprescindible que la película sobre la que reflexiona por escrito le interese suficiente –positivamente o negativamente, aunque es más fácil que uno se anime a esfuerzos considerables movido por el entusiasmo y la admiración que por el odio y la indignación–, si no mucho, que sería lo ideal. Si se limita a su objeto, es difícil que un filme mediocre dé para más que una crítica mediocre y rutinaria, si no es que la película contiene algún elemento misterioso y el crítico, al escribir sobre ello, consiga aclararlo, o si no es que los errores de la película contrapesan auténticos aciertos hasta dar como resultado un conjunto mediocre y el crítico acierte a deslindar a la vez defectos y virtudes, y a explicarlos, con la cual cosa dé cuenta no de la película propiamente, sino de los problemas que plantea (esto sería una verdadera crítica, no una reseña, una valoración o una recensión).

Pero, debido a que estamos hablando del ideal del crítico, daré un paso más, y advertiré que la crítica de cine no se tendría que escribir, sino hacerse, en la medida que supone comentario y discusión, explicación y discurso, oralmente y con, al menos, un interlocutor (más de tres personas me parecen demasiado para llegar a resultados prácticos pero menos de tres conduce a una visión nada dialéctica, muy unidimensional y exclusivista, forzosamente autoritaria para quien la escucha sin posibilidad de replicar), y, fundamentalmente, con imágenes, con fragmentos de la película que se comenta, de esas con las que se compara, de las que se citan de pasada como opuestas o semejantes. Es decir, que la crítica tendría que añadir otro discurso –oral– al cinematográfico –que es su objeto– porque hay que aportar pruebas, mostrar y demostrar lo que se dice, dar ocasión a que el espectador compruebe por él mismo, sin tener que fiarse de la memoria del crítico ni de la propia. Siempre he imaginado que el ideal sería hacer este tipo de crítica o en público, con gente que interviniese delante de una pantalla de vídeo, o bien para televisión; por ejemplo, pasar Río salvaje de Kazan o Río Rojo de Hawks, o My Darling Clementine de Ford, y hacer que la comentasen Manolo Marinero y Antonio Drove, Fernando Méndez-Leite y Jesús Martínez León, Felipe Vega y José María Carreño, etc. No hace falta que se trate de críticos o excríticos, pueden ser muy bien los contados directores que en este país entienden alguna cosa de cine, como alguno de los nombrados o Víctor Erice; una leve aproximación del tipo de crítica a la que me refiero la da Antonio Drove cuando «reinterpreta» una escena de El hombre que mató a Liberty Valance en El hombre de moda de Méndez-Leite. Se tendría que parecer un poco, pues, al que hacíamos de niños –en mis tiempos– cuando explicábamos a los amigos una película que no habían visto o, años después, cuando un grupo de amigos rememorábamos una que no habíamos visto hacía tiempo. El resultado podía ser caótico o inconcluyente, pero endiabladamente interesante en todo caso; sería lo opuesto a estos aburridos debates de cine-club, en los que nadie dice nada porque ni tan solo se habla el mismo idioma; yo puedo opinar el contrario que cualquiera de los que he citado sobre muchas películas, pero hay una base de supuestos y experiencias comunes que haría posible la discusión y el debate; no llegaríamos a convencernos el uno al otro sobre la cualidad de la película, pero sí llegaríamos a comprender cada uno la postura del otro.

Y, dentro de la crítica escrita, el ideal sería poder escribir con seriedad y conocimiento de causa: que si uno redacta un estudio sobre Hitchcock tenga la posibilidad de ver cuantas veces quiera, en su orden, todas las películas que se conserven, y no tenga que recurrir a la memoria, a las notas que tomó (si, como yo, se toman) cuando la vio hace unos cuantos años (cuando quizás era otro), y a reconocer (cosa que no se suele hacer, con deshonestidad que me maravilla) que uno tiene lagunas. De otro modo, ha de limitase a proponer aproximaciones, vías de estudio, aspectos curiosos, notas dispersas, sugerencias… que pueden ser útiles para un lector/espectador activo, y qué provisionalidad fragmentaria y tentativa tiene la virtud de no imponer opiniones sino insinuar ideas, cosas que buscar en las películas, puntos a los que dirigir la mirada y la atención o sobre los cuales dirigir la mirada y la atención o sobre los que pensar cada uno por su cuenta.

Pero estamos tan lejos de poder llegar alguna vez al ideal –y eso que mi proyecto de crítica televisiva sería perfectamente factible, y a no excesivo coste, si en televisión alguien tuviera interés por el cine como algo más que un producto–, que más vale que me atienda a este cruce de lo deseable y el miserablemente más frecuente que hay, y que, dentro de lo posible, aclare ya qué es el que, subjetivamente, entiendo qué es un crítico de cine. Para mí, un crítico de cine no es sino un aficionado al cine –cinéfilo o no– que va con interés y con frecuencia a ver películas, que después las piensa, que habla de ellas con sus amigos, que escribe sus reflexiones y que, por alguna razón, tiene la suerte que alguien publique lo que escribe. No creo ni que un crítico sepa o entienda más de cine que el que no escribe ni publica artículos sobre cine, ni que sus opiniones sean más valiosas o acertadas –sí, a menudo, menos espontáneas, inocentes o sinceras– que las del cinéfilo medio. Todo es cuestión de que se pasen o no dos fronteras: la de la escritura y la de la publicación.

Así, pues, un crítico es un aficionado al cine –quiera o no llegar a hacerlo– que no se limita a ver películas –a menudo las ve, por otro lado, varias veces–, sino que las piensa, y trata de comprender y explicar racionalmente, de forma inteligible y ordenada, a través de la literatura, sus impresiones y sentimientos como espectador. Ni más ni menos. No creo que haga falta ningún título, ni unos estudios especiales: el único título lo dará su percepción, inteligencia y honradez; los únicos estudios son los que hacen falta para que se sepa de qué escribe –no puede hablarse de lo que se desconoce– y para saber manejar el instrumento –el lenguaje– con el que se pretende expresarse y comunicarse. Y si se conoce suficiente «el cine» y se sabe escribir, se aprende a ser un crítico pensando mucho y con la práctica (entonces se adquiere oficio y se pueden hacer críticas con más facilidad y soltura, más rápidamente, sin divagar involuntariamente). Bien, y aun así no siempre: yo desconfiaría del crítico que pretende ser capaz de escribir sobre cualquier película, cualquier director, y también de aquél que ni tan solo se plantea la necesidad de ser crítico, además de «de cine», de la crítica cinematográfica, empezando por la suya propia.

En Inserts: butlletí de la secció de cinema de la fundació pública municipal teatre principal, núm. 2, abril-juny, 1985, Olot.

Traducción: Andreu Arribas